Opinió

Sentir-nos acompanyats ens dona seguretat

Vam tenir un final d'any complicat pel que fa a robatoris a Sant Cugat i Valldoreix. Parlant amb la gent sembla que es té una percepció que això va en augment, tot i que les dades ens diuen el contrari, que la cosa va minvant. Sé que el tema de la seguretat aixeca passions però entre les que voldrien una societat militaritzada i aquelles persones que creuen que tothom és bo, espero, hi deu haver un bon espai on posar-nos d'acord. Per tant, deixem de banda el nombre d'efectius i reflexionem sobre altres aspectes que envolten la idiosincràsia del territori valldoreixenc (compartit per altres zones de Sant Cugat):

Viure en cases unifamiliars amb jardí és genial en molts aspectes, però alhora et treu aquella seguretat que si cridessis et sentiria el veí. Si, a més, resulta que un parell de cases del teu carrer estan deshabitades, aquesta sensació de soledat és encara més gran.

Des d'ERC vam plantejar ja fa temps que l'EMD fes un cens d'aquestes cases deshabitades, es busqués els propietaris, i se'ls oferís un servei de mediació per tal d'ajudar-los a trobar llogaters o establir algun tipus de contracte de masoveria urbana, demanant a canvi uns preus assequibles. Això ens permetria no tenir cases buides.

Un altre aspecte que ens podria ajudar al fet que hi hagués més moviment als nostres carrers seria canviar la tipologia urbanística, permetent a aquelles cases grans que ho volguessin convertir-se en plurifamiliars en lloc d'unifamiliars.

Molta gent gran de Valldoreix ho agrairia (perquè els fills ja s'han emancipat i no necessiten tant espai, i perquè així se sentirien més acompanyats), i la sensació aquesta de zona inhòspita una vegada es fa fosc segur que també s'aniria esvaint.

Per cert, abans de tancar no voldria que penséssim que tot és normal:
Cent cinquanta-un dies, Sánchez i Cuixart, cent trenta-quatre dies, Junqueras i Forn. No és normal, és vergonyós. Ni oblidarem ni perdonarem. No es tracta de banderes, es tracta de consciència democràtica, va bé cultivar-la
d’en tant en tant.

Columna publicada originalment a Cugat.cat